Sinopsi      Tràiler      Apunts de direcció      Notes de l'equip         Protagonistes    Fitxa tècnica    Què és el CAEAC    Contacte

ENTRE 2 GEGANTS. UNA CULTURA  QUE ES NEGA A MORIR.  GENT del nord i del sud  dels  Pirineus  reflexionA  sobre la  seva identitat cultural

  

   

  

ENTRE 2 GEGANTS. UNA CULTURA  QUE ES NEGA A MORIR.  GENT del nord i del sud  dels  Pirineus  reflexionA  sobre la  seva identitat cultural

  

 


Notes de l'equip
Des del dia que la Mariel va plantejar
el projecte, l’entusiasme i la por es van apoderar de l’equip en proporcions gairebé iguals.
Una de les dificultats que se’ns presentava era el control dels temps: no en teníem cap. En primer lloc, no sabíem si la cançó guanyaria el premi o no. I si no guanyava? Tots els preparatius i la planificació per un rodatge d’aquestes característiques havien de començar abans de saber-ne el resultat. I si fèiem tot l’esforç per a no res? Era un risc que s’havia d’assumir...
I així ho vam fer. Mai oblidaré el dia en què la Mariel ens va comunicar en una de les reunions de treball que “havíem” guanyat el premi. Un altre cop les sensacions van ser dobles: entusiasme i por alhora... Es feia la “pel·li”!
Un altre dels inconvenients afegits era que, segons el parer de la Mariel, les preses del viatge a Perpinyà s’havien de rodar el mateix dia de la gala durant el mateix viatge: sense trucs.

“Fer cinema sense trucs és impossible”
“El cinema és un gran número màgic en si mateix”.
Tots els arguments contraris a la proposta provenien de persones qualificades que sabien el que es deien. Però, de mica en mica, vam anar deixant de veure l’idea com un impossible per acabar acceptant-la com un desafiament.
I es va fer així, “en temps real”, com repetia la Mariel.
Durant el viatge, era ella la que havia de parlar, de cantar a capella, d’obrir el cor i buidar-se davant l’objectiu. I, com si no n’hi hagués prou, en arribar a Perpinyà l’esperava l’actuació.

I tècnicament?
Això implicava un equip mòbil de rodatge per al viatge mentre simultàniament es muntava un equip fix a la gala. Com es fa per partir un director per la meitat?
El guió que es va escriure per a les intervencions de la Mariel durant el viatge era un guió minuciosament treballat, però absolutament obert. La veu en off, l’opció més còmoda per a aquest casos, va ser descartada des del primer moment: les intervencions de la Mariel durant el viatge havien de ser enregistrades en directe, “sense trucs”.
A més, es va aconseguir que la Mariel no hagués de repetir frases literals. En realitat, es van elaborar una sèrie de preguntes que l’assistent de producció li anava formulant sense que ella disposés de cap guió escrit que pogués anar seguint literalment. Les respostes s’havien estructurat en forma d’esquemes que ella podia consultar prèviament, però que no li servissin per repetir “com una locutora”.
Una fórmula que ens “compliqués la vida”, però que donés la frescor del discurs “no llegit”.
Per si no hi havia suficients complicacions, les dues cançons que la Mariel havia d’ interpretar durant el viatge i a capella tampoc podien ser rodades amb playback.
Hauria estat el més fàcil, però un altre cop es va optar pel camí de l’espontaneïtat.

I quina va ser la cirereta del pastís?
Que la pel·lícula final no podia ser ni més llarga ni més curta que el temps real que normalment es necessita per anar amb cotxe des d’ Hostalric (punt de partida) fins a Perpinyà: 1 hora i 20 minuts, aproximadament. Hem de dir, en defensa de la Mariel, que aquest no va ser un caprici seu.
El cert és que va sorgir col·lectivament en una de les reunions de treball inicials, mentre s’anava perfilant el guió i, sincerament, creiem que és com havia de ser.
Es tracta de tota una sèrie de complicacions que entre tots ens vam autoimposar perquè la pel·lícula pogués desprendre aquest aire fresc que de debò creiem que hi és present.
El treball en equip ha estat fonamental. El càsting, les localitzacions, el treball d’investigació i de recerca dels continguts, l’estructura del discurs i l’estètica, tant visual com narrativa, han estat fruit d’un esforç enorme de tota la gent implicada en el projecte. 

Rodar una pel·lícula
a dos estats diferents també comporta problemes afegits: equips humans multilingües, coordinació i distribució complicada de tasques, agendes incompatibles... Fer una pel·lícula és com una cursa d’obstacles.
En aquest cas, estem convençuts que tots els obstacles normals d’un rodatge, afegits als que ens vàrem autoimposar, han enriquit el resultat final. I això ha estat així gràcies a l’actitud positiva de cada un dels artífexs del projecte, que ha sabut utilitzar els problemes per posar en pràctica estratègies imaginatives i trobar solucions que, al final, són les que acaben marcant la diferència.
 

 

  UNA CULTURA QUE ES NEGA A MORIR. TRES SEGLES DE PERSECUCIÓ I PROHIBICIÓ NO HAN ACONSEGUIT FER CALLAR UNA CULTURA QUE RECLAMA  EL SEU LLOC ENTRE ELS POBLES

   

   UNA CULTURA QUE ES NEGA A MORIR. TRES SEGLES DE PERSECUCIÓ I PROHIBICIÓ NO HAN ACONSEGUIT FER CALLAR UNA CULTURA QUE RECLAMA EL SEU LLOC ENTRE ELS POBLES